Francesc Baliarda i Ribó
Francesc Baliarda i Ribó, més conegut com el noi Baliarda (Sant Andreu de Palomar, 1813 – Sant Andreu de Palomar, 1850) va ser un revolucionari progressista català compromès amb la gent més humil i que va lluitar per aconseguir una Catalunya millor.
Biografia
Baliarda va néixer a Sant Andreu de Palomar el 28 de novembre de 1813, any del retorn a Espanya de Ferran VII després de la Guerra del Francès. Era el segle XIX, recordat pel seu caràcter convuls i ple de guerres i revoltes: enfrontaments entre absolutistes i lliberals, entre el centralistes i els que volien recuperar els furs. Això va propiciar el sorgiment del Carlisme.
A la mort de Fernando VII, el seu germà Carles es va comprometre a defensar els furs i les peculiaritats econòmiques, enfront del partidaris d'Isabel II d'Espanya. Llavors Sant Andreu de Palomar era un municipi eminentment rural, amb una naixent indústria, amb cases pairals disseminades, amb conreus de vinyes i hortes, al voltant d'un nucli urbà presidit per la parròquia de Sant Andreu del Palomar.
En Francesc Baliarda, teixidor d'ofici i conegut a la Vila pel "Noi", es va veure immers en aquells esdeveniments, en molts dels quals hi va tenir lideratge. Després de lluitar com a soldat dels Cossos Francs, al costat de Prim, en el bàndol governamental a la Primera Guerra Carlina, l'any 1843, l'actitud de Prim donant llargues a les reivindicacions dels que li van donar suport contra Espartero, va fer canviar de parer al Noi Baliarda, que va combatre en la Bullanga de la Jamància, als aiguamolls de La Torrassa (el Bon Pastor actual) on va resistir fins a caure presoner. En aquests fets, Prim va bombardejar Sant Andreu de Palomar (avui encara en queda un projectil encastat a l'edifici del carrer Sòcrates cantonada amb el Carrer Gran).
L'any 1845 als Ajuntaments de tot Catalunya es procedí a quintar els homes que havien de ser enviats a l'exercit. Hi havia però una manera de lliurar-se'n: pagar. Això significava que els homes pobres marxaven a les guerres i els que podien pagar es quedaven fent companyia a les dones. Moltes poblacions s'hi van oposar. A Sant Andreu de Palomar, els incidents derivaren en revolta popular i, comandats pel capità carlí Boira, el Noi Baliarda, que va proporcionar les armes, i en Badó d'en Tardà, els andreuencs van impedir l'acte i es feren forts.
Començava la Revolta de les Quintes. El 6 de juliol, la Vila fou atacada per 700 soldats d'infanteria i cavalleria comandats pel brigadier Fulgosio, que ordenà l'assalt de les barricades. Va poder reduir els revolucionaris, comandats per Baliarda a dalt del campanar de la Parròquia, i ordenà execucions arbitràries. La jornada se saldà amb set morts, nombrosos empresonats i la retirada dels amotinats a Terrassa.
Del 1846 al 1849, el Noi Baliarda va participar en la Guerra dels Matiners, contra la política centralitzadora dels governs moderats espanyols. La seva zona d'operacions anava des del Massís del Garraf fins al Vallès, amb topades serioses amb la tropa als boscos de Capcentelles, a Sant Cugat o a Molins de Rei.
Identificat ja netament com republicà, va seguir hostilitzant les comunicacions amb Barcelona fins que, la nit del 27 al 28 d'agost de 1850, fou delatat quan era a casa seva, a l'actual carrer Baliarda, amb en seu germà Pau i el seu cunyat Josep Puig, encerclat pels Mossos d'Esquadra i un esquadró de Cavalleria i abatut quan s'hi enfrontava, possibilitant als seus companys escapar. L'adscripció republicana i el vincle amb el moviment obrer, portaren l'Ajuntament de Barcelona, el 1907, a donar el nom de Baliarda a l'antic carrer del Carme de Sant Andreu de Palomar.
Bibliografia
- Joan Pallarès-Personat: El noi baliarda, trabucaire andreuenc. ISBN DL: B-35.722/2003