Bosc mediterrani

bioma terrestre temperat, caracteritzat pels estius calents i secs i hiverns plujosos

Boscos, bosquets i matollars mediterranis és un bioma terrestre temperat, caracteritzat pels estius calents i secs i hiverns plujosos. Els estius són típicament càlids en altituds baixes interiors però poden ser frescos a zones com San Francisco de Califòrnia, que tenen aigües marines fredes. Els hiverns són típicament suaus en zones litorals però poden ser freds a l'interior i a grans altituds.

Biomes terrestres
Tundra
Taigà i bosc boreal
Praderies i matollars de muntanya
Bosc temperat de coníferes
Boscos tropicals i subtropicals de coníferes
Boscos temperats de frondoses mixtos
Boscos, bosquets i matollars mediterranis
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses humits
Boscos tropicals i subtropicals de frondoses secs
Praderies, sabanes i matollars temperats
Praderies, sabanes i matollars tropicals i subtropicals
Deserts i matollars xeròfils
Praderies i sabanes inundades
Zona riberenca
Zona humida
Biomes aquàtics
Estany
Litoral, zona de marees
Manglar
Bosc de varec
Escull de corall
Zona nerítica
Plataforma continental
Zona pelàgica
Zona bentònica
Fumarola hidrotermal
Emanació freda
Banquisa
Altres biomes
Zona endolítica
Distribució potencial del bosc mediterrani i de zones de clima mediterrani

Els boscos i matollars mediterranis es troben en cinc ecoregions del món que tenen vegetació mediterrània sota un clima mediterrani a l'oest dels continents en latituds mitjanes: la Conca del Mediterrani, Califòrnia, Xile central, Austràlia del sud-oest, i zona oest del Cap a Sud-àfrica.[1]

Diversitat

modifica

Aquestes regions són de gran diversitat en hàbitats i espècies. Els tipus de vegetació poden anar de boscos a arbredes, sabanes, matollars i praderies; els paisatges en "mosaic" són comuns. Molta de la vegetació mediterrània és esclerofil·la (de fulles seques).

Els arbres més comuns són de fulla perenne: els pins, l'alzina i l'alzina surera. En les zones del bosc més humides i fresques — sobretot a les obagues — s'hi estableixen arbres de fulla caduca, dels quals els més destacats són l'avellaner i el roure. Les fulles de les espècies vegetals són petites i dures per conservar la humitat.

La diversitat d'ambients, altituds, orientació, composició del substrat, microclimes, etc. origina una considerable varietat de fauna.

Els mamífers més representatius són:

Entre els amfibis podem trobar:

Quant als rèptils:

Les aus constituïxen el grup més interessant i abundant, destacarem:

En els barrancs i rius podem trobar:

Evolució

modifica

Es considera un bosc jove aquell que té de 20 a 40 anys, caracteritzats pels seus alts pins i petites alzines que creixen entre pi i pi. Tot i l'alçada dels pins, la llum hi passa abundant, per això hi ha molt sotabosc. Un bosc mediterrani jove té un risc alt d'incendi forestal, ja que les espècies contenen molts olis volàtils inflamables amb gran facilitat quan les temperatures són prou altes; és el que s'anomenen espècies piròfites. Els pins més alts, les alzines que comencen a ser grans (i guanyen territori) són algunes de les característiques d'un bosc entre 40 i 80 anys. En aquest bosc no hi ha tant risc de foc, ja que no hi ha gaire sotabosc (la llum ja no passa tant).

Boscos mediterranis protegits

modifica

Referències

modifica
  1. «Mediterranean Forests, Woodlands, and Scrub Ecoregions». WWF. Arxivat de l'original el 2011-04-01. [Consulta: 27 maig 2010].

Vegeu també

modifica

Enllaços externs

modifica